Aprendre i ensenyar en entorns virtuals

A través del tema que anem a tractar aquesta setmana, volem plasmar com en la educació virtual també es segueix una seqüència didàctica.

En una primera introducció teòrica sobre el contingut que va a tractar i avarca aquest tema, podem afirmar que un entorn virtual de aprenentatge. Es un programari específicament dissenyar per a facilitar els processos de ensenyança i aprenentatge utilitzant sistemes informàtics. Com per exemple el cas de la plataforma moodle, un sistema de ensenyança dissenyat per a crear i gestionar espais d’aprenentatge online adaptats a les necessitats de professors, estudiants i administradors, aquesta va ser creada per un pedagog en el seu treball de fi de grau.

En general es tracta de sistemes que treballen en un entorn web i que possibilita la comunicació entre els diferents subjectes del fet educatiu (entre el professorat, el alumnat i entre professorat i alumnat).

Els EVA permeten al professorat presentar un conjunt de materials educatius en format digital (interactius o no). Fer el seguiment de les activitats realitzades per el alumnat, intercanviar informacions i dur un registre de les seues activitats i la gestió de les qualificacions. El alumnat, a la volta, pot consultar els materials, comunicar-se amb el professorat i amb la resta del alumnat.

Aquest concepte, també es pot anomenar com LMS (learnong manage sistema), encara que este concepte influeix menys la idea de un espai de col·laboració.

Dins d’un entorns virtual d’aprenentatge estarà compost per, els subjectes de la formació( estudiants, alumnes...), les activitats (tasques, exàmens, debats, qüestionaris...), el seguiment (qualificacions, registres d’activitats...), la planificació (calendari, dates d’exàmens...), la comunicació (correus electrònics, fòrums, diàlegs), els materials (apunts, manuals, àudios, vídeo, pagines web...) i els agents de la formació (Formadors, professors...).

Aquests s’utilitzen fonamentalment en l’àmbit de la formació a distancia o semi presencial  però també com a suport a la ensenyança presencial. I a més a més son entorns tancats.

A mes, si aprofitem el text de Javier Onrubia, el qual treballarem en aquest tema, podem remarcar la següent cita:

“El primero de estos riesgos es el de no reconocer y considerar suficientemente la complejidad de las relaciones entre las nuevas tecnologías de la información y la comunicación (TIC) y las prácticas educativas, asumiendo una visión lineal y simplista según la cual la incorporación de las TIC a dichas prácticas constituye, en sí misma y necesariamente, una mejora de la calidad de las mismas. El segundo de dichos riesgos es el de centrar la discusión sobre la incorporación de las TIC a los procesos de enseñanza y aprendizaje en los aspectos tecnológicos más que en los propiamente educativos.”

Tot açò ens fa plantejar-nos ¿De quina teoria de l’aprenentatge partim? Quin model volem seguir, el model conductista, el model constructivista, el tipus de activitats que vaig a plantejar diferenciant el model que vull establir, quin tipus d’aprenentatge m’agradaria plantejar…etc.

Així doncs, si ens centrem en la perspectiva constructivista i sòcio-cultural, aquesta implica afirmar que el que el alumne aprèn en un entorn virtual no es simplement una copia o una reproducció del que en eixe entorn se li presenta com contingut a aprendre, sinó una reelaboració del contingut mitjançant la estructura cognitiva de l’aprenentatge. El aprenentatge virtual, per tant, no s’entén com una mera translació o transposició del contingut extern a la ment de l’alumne, sinó com un procés de reconstrucció personal de eixe contingut.

Dit açò, deguem plantejar-nos, si pretenem que l’alumnat repetisca i aprenga tal qual el que li em dit? O que reflexione i extraga les seues pròpies conclusions sobre la informació que nosaltres li proporcionem? Baix el nostre punt de vista, considerem que es important comprendre que el procés de aprenentatge necessita de interacció i participació activa tant de l’alumnat com del professorat. Es per això que el professorat deu de promoure la reflexió en els alumnes, incentivant que aquests treballen amb la informació que lis proporciona, la comprenguen, agafen el que consideren convenient i rebutgen allò que no es del seu interès, creant d’aquesta manera el verdader aprenentatge, qüestionant-se allò que se lis presenta, ja siga informació, materials o recursos. Afrontant l’ensenyança des d’una visió més crítica que lis permeta obrir la ment a nous i útils coneixements.

A més, els processos virtuals de ensenyança i aprenentatge, esta condicionat per algunes restriccions i/o potencialitats. En primer lloc el entorn virtual d’ensenyança por incloure o no ferramentes de treball col·laboratiu, que incorpore ferramentes de comunicació que permeten l’avaluació del aprenentatge de l’alumnat, o que permeta o no al professor personalitzar i adaptar les diferents ferramentes disponibles, es per això que podem dir que constitueixen elements crucials per a les possibles formes de organització de la activitat conjunta que professor i alumnes puguin establir en eixe moment.

Un altre tipus de restricció i/o potencialitats es el que prové del disseny instruccional establert per al procés d’ensenyança i aprenentatge. Es a dir, les característiques que tenen les activitats plantejades, els materials en que es suporta la presentació dels continguts, de les activitats d’ensenyança o d’avaluació...etc.

Es per això que podem dir que als materials virtuals, no hi ha neutralitat pedagògica. Ja que depenent de com estiga estructurada la plataforma,  les possibilitats que ofereix o el disseny del material que ha fet el professor/a condicionarà eixa neutralitat.

A partir de esta falta de neutralitat, descobrirem la seqüencia didàctica que en ocasions intenta transmetre el professor/a de forma directa o indirecta, em de plantejar-nos quina seqüencia didàctica implantaríem? Que materials elaboraríem? En quin entorn virtual els col·locaria?

La resposta a aquestes qüestions seria, depenent del model i la seqüencia. Açò determinaria que elegirem unes respostes o altres. Depenent de les respostes obtingudes podríem distingir els següents models:

Model Frontal o Tradicional	Model Tecnològic.	Model col·laboratiu.
1 Texts o vídeos que expliquen els continguts 2 Qüestionaris amb preguntes tancades. (que comproven la comprensió i adquisició dels continguts) 3 Exàmens presencials o virtuals.	Lliçons programades que mesclen continguts i activitats interactives i que van desenrotllant els continguts. Solen incloure  dins del procés activitats d’avaluació.	1 Col·laboració entre els i les estudiants, i amb el professorat 2 Activitats obertes i que impliquen la creació de continguts i la investigació. 3 Entorn permeable.

Aquestes idees, fins al moment recollides de forma més teòrica, es plasmen a la perfecció al text “APRENDER Y ENSEÑAR EN ENTORNOS VIRTUALES: Actividad conjunta, ayuda pedagógica y construcción del conocimiento”.

De l’autor Javier Onrubia, Doctor en Psicologia i professor titular del Departament de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Universitat de Barcelona. En l’actualitat es coordinador a la Universitat de Barcelona del Máster i Doctorat Interuniversitari en Psicologia de l’Educació (MIPE-DIPE), en el qual participen conjuntament sis universitats catalanes.

Després de dedicar una part de la sessió a la posta en comú de les principals idees ja explicades que apareixen reflexades al text d’aquest autor, considerem de especial importància, assenyalar la diferenciació que fa del concepte de neutralitat pedagògica.

Amb la neutralitat pedagògica, el autor vol dir que amb el disseny que tenen les plataformes, marquen d’una forma o altra una manera de treballar, cap plataforma es totalment neutral pedagògicament perquè de manera indirecta ens esta condicionant com em de treballar, no et dona total llibertat, es per això que podem dir que no existeixen materials neutrals pedagògicament. Per exemple: quan treballem amb moddle, aquest ens condiciona a utilitzar un model frontal, recolzat per les experiències del professorat, que a pesar de oferir diferents possibilitats, els professors tendeixen a seguir el model frontal amb aquest recurs. I per altra banda un altre tema diferent a aquest que tendim a associar es que ningun material es neutral ideològicament. En resum, podem dir que el propi disseny de la ferramenta ja esta condicionant com la vas a utilitzar.

Aquesta idea, ens fa plantejar-nos moltes coses al voltant del nostre paper com a futurs professionals de la pedagogia. Sovint creiem que utilitzem materials o recursos innovadors que ens permeten marcar la seqüencia o el model de treball que nosaltres volem, que som totalment lliures a l’hora de plantejar un tema i que aquests s’adeqüen més a les nostres idees o manera de fer les coses i en canvi descobrim que ens trobem amb entorns virtuals que de forma indirecta i sense que ens adonem, condicionen la nostra manera d’utilitzar-los, conduint-nos moltes vegades cap al model tradicional o model frontal, quan el que nosaltres volíem era precisament el contrari.

Es per això que em de saber analitzar bé els entorns i recursos que ens disposem a utilitzar, sent conscients de que cap d’ells serà neutral, i assegurant-nos de que manera volem treballar dins de les possibilitats que ens ofereixen.

Escrito por: Lara Fuster Fabra.